Història

A prop de la font de Torredenusa, al marge esquerre de la riera de Rubió i prop del nucli del Pla, trobem les dades més antigues de la història del nostre municipi. En aquest indret hi ha localitzat un aflorament de roques sedimentàries, testimonis ben clars d’ocupació durant el neolític mitjà-recent català, amb una cronologia del 3500 al 1000 a.n.e., aproximadament. Els vestigis que trobem actualment són les restes d’un possible fons de cabana i d’una balma d’enterrament a uns 50 metres l’un de l’altra i cal pensar que tenen relació. Del fons de cabana es varen detectar diversos fragments de sílex i s’hi van rastrejar carbons i terres intensament cendroses i cremades. L’enterrament era una variant en balma o petit abric d’un sepulcre de fossa, propi del neolític mitjà-recent que cronològicament podríem situar entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

L’horitzó cultural neolític mitjà-recent esmentat va entrar en contacte amb l’eneolític i l’edat del bronze, tenint com a tret característic d’aquesta etapa el fenomen megalític del qual en el municipi de Rubió en trobem una mostra: el dolmen dels Tres Reis. Aquesta troballa, descoberta l’any 1964, se situa cronològicament en la darreria de la cultura megalítica catalana, cap al 1200 aC. Està format per una llosa de capçalera, una al costat esquerre, dues al costat dret i una de tancament, havent desaparegut la llosa de coberta.

Ben a prop d’aquest dolmen trobem el sepulcre megalític de les Maioles. a una alçada de 790 metres. La seva cronologia ens remunta al primer terç del II mil·leni. Té estructura tumulària el·líptica i a l’interior presenta un corredor delimitat per lloses disposades verticalment sobre el terra. La cambra funerària, de planta trapezoïdal, amb un terra de lloses planes d’arenisca, està separada del corredor per una llosa. Es tracta d’un sepulcre múltiple, ja que es va poder constatar la presència de les restes de diversos individus de diferents edats, els quals van ser trobats acompanyats d’objectes d’ús personal o relacionats amb activitats productives i domèstiques.

Avançant en el temps i traslladant-nos a l’època alt medieval, trobem documentada l’existència del Castell de Rubió, quan al 1065 en la venda del castell de Copons es diu que aquest afronta “ab oriente in termino de Rubiono et de Artesa”. Fent un ràpid repàs en la història d’aquest castell de jurisdicció reial, tenim que a l’any 1198 n’era castlà Pere Bertran de Rubió. Després, el castell passà als Castellolí, segons consta en un document del 1317. El 1380, Bernat de Boixadors comprà el castell i el seu domini al rei Pere III el Cerimoniós, passant a tenir el senyoriu fins a la fi de l’Antic Règim.

Els edificis que formaven part del recinte original d’aquest castell anaren desapareixent amb el pas dels segles, quedant, tant sols, fins principis del segle passat, una part d’una torre circular del segle XI i uns murs perimetrals que podrien ser dels segles XII i XIII.

Pel que fa a l’església de Santa Maria de Rubió, trobem que durant els treballs de recerca arqueològica, inclosos dins la seva restauració, es posaren al descobert un conjunt de sitges destinades a emmagatzemar cereals les quals palesen la ocupació del lloc a finals del segle X i la primera meitat del segle XI, època en que la primitiva fortificació va patir un incendi. Dins del terme també hi hagué el castell d’Ardesa, documentat des de l’any 989 i situat al puig de Sant Miquel a 731 metres d’altitud.

D’aquest castell no en queden restes visibles tret de l’església de Sant Pere d’Ardesa documentada de l’any 1082.

El castell de Rubió és esmentat des del 1063. Pere Bertran de Rubió el governava el 1198 i a l’inici del segle XIV (1317) era senyorejat pels Castellolí. Passà després als Timor; Francesca de Timor fou muller de Berenguer de Boixadors i, en segones núpcies, de Gombau d’Anglesola. Bernat de Boixadors, fill de Francesca, comprà el 1380 a Pere III la jurisdicció de Rubió, entre d’altres, i el llinatge Boixadors (que rebé després els comtats de Savallà i de Peralada) mantingué la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim.

Com el veí terme d’Òdena, en les guerres contra Napoleó el territori de la serra de Rubió fou un punt estratègic per a la resistència igualadina. El 1841, al lloc conegut per la plaça de les Bruixes, foren morts pel sometent de Rubió i els mossos d’esquadra els bandolers Casulleres i Marimon, capitosts d’una partida de lladres que portaven anys atemorint els pagesos del terme i fins i tot d’altres viles com Jorba, Copons, Sant Martí de Tous, Santa Margarida de Montbui i Santa Maria de Miralles.

El conflicte rabassaire, un dels desencadenants de la Guerra civil, també va tenir lloc a les terres de Rubió, causant grans enfrontaments entre amos i rabassaires. En aquest conflicte, els rabassaires agrupats amb la Unió Republicana de Catalunya reivindicaven que la propietat de les terres fos de qui les treballés. De la mateixa manera que succeïa a la resta del país, la radicalització va generar un conflicte intern important a Rubió i, durant els anys que va durar la República, alguns amos van haver de fugir a causa de la repressió i la persecució. Durant aquella època, i arran de la inestabilitat del moment, Rubió va anar perdent la zona nord-est que s’annexionà a Prats de Rei, patint una modificació territorial.

A partir de l’inici de la Guerra Civil, Rubió va ser dirigida pel republicà Joan Estruch Mas. La manca d’informació sobre el transcurs de la guerra, que arribava amb prou feines i mitjançant el boca-orella, emfatitzà la divisió ideològica dels habitants de Rubió. Alguns, per por a ser enxampats pel bàndol contrari, s’amagaven en coves o cases de la zona. Es té constància que el bàndol roig va cremar diversos documents de l’Ajuntament i la rectoria del poble, i d’aquest enfrontament tampoc no en van sobreviure les esglésies i altres símbols religiosos, eliminats pels republicans. El retaule de Santa Maria de Rubió va ser una de les poques coses que se salvaren, gràcies a l’esforç d’un grup d’excursionistes de l’Ateneu igualadí, que s’acostaren al poble vuit dies després de la crema per recuperar els objectes artístics i protegir-los de la guerra. L’antic Local Social del Pla de Rubió va servir al sector roig per interrogar a les persones del bàndol nacional.

Al Llibre d’Actes de la rectoria de Rubió hi consten dues morts causades per la Guerra civil: un dels successos més destacats d’aquells anys, esdevingut el 9 d’agost de 1936, va ser l’arrest de Pablo Vives Casanoves, el penúltim alcalde del poble abans de la guerra, per part del bàndol republicà. Dies després se’l trobà mort a un bosc del municipi d’Òdena. D'altra banda, José Vila Mosella, de 14 anys, morí el 18 de juny de 1939 en finalitzar la guerra, quan una bomba va explotar a Rubió.